Publicacion pròpie
2018
Carta als Mexicans. Octavi Mestre. Obra Incompleta

Llibre que recull 70 edificis construïts i 70 concursos perduts, escrit arran d’haver clausurat amb la meva conferència, l’ARQ Festival del 2016 a Guadalajara (Mèxic), una conferència on vaig compartir, amb els més de 1.600 alumnes que hi havia al teatre Diana, molts projectes que no havien sortit perquè, com els vaig dir, “tots ens reconeixem en el fracàs”. Així els vaig dir i vaig escriure al pròleg…

Saber que la nostra única missió és deixar les coses una mica millor que com les rebem, recordant que alguns indis americans sostenen que la terra no la rebem en herència dels nostres pares, sinó prestada pels nostres néts i és a ells a qui haurem de donar comptes … I encara hi ha qui els considera, despectivament, pobles primitius.

 

Saber que el que està de moda passarà de moda i que, en arquitectura, hi ha un temps que li és propi, la durée, de la qual parlen els francesos, en un cicle temporal que, sens dubte, ens sobrepassa i del que amb prou feines som una petita baula…

 

Saber que fas classes per “ajudar a ser” a d´altres que comencen, per tornar allò que un dia varem rebre, conscient que no només “ensenyant aprenem”, sinó que només confrontant les pròpies idees amb les dels altres, aquestes creixeran sanes (gens pitjor que mirar-se el melic). I sabent, finalment que, encara que allò important no es pugui ensenyar (l’ensenyament és sempre insuficient, excepte en aquells casos que és totalment innecessària), sempre es pot aprendre tot i de tots…

 

Saber seure a la taula dels poderosos i dels indigents, amb els alumnes i amb els obrers que aixequen els edificis que projectem i tractar-los de la mateixa manera, com els homes que són, com el triomf i la derrota, que digués Kipling en aquell poema, que un dia m’ajudés a ser home…

 

Saber que la nostra feina i els seus resultats estan més enllà de les contingències, dels diners del client (de vegades disposar de més mitjans només fa que el mal pugui sigui més gran) i de les imposicions de les normatives. I que no ens pertany… No només a nosaltres que ho fem, ni tan sols als que ens ho encarreguen i paguen per ell, sinó que la nostra feina acaba per ser de tots i que, si està bé o malament, ho estarà per altres raons, no per tenir més mitjans, ni més llibertat… perquè allò que, a priori, ajuda, de vegades és una rèmora, cosa que no deixa de ser un misteri. La rosa és sense perquè…

 

Saber que, de vegades, els projectes que ens costen més esforç són els que ens permeten fer les nostres millors obres. Com el múscul que, “si no fa mal, no treballa”, així el nostre treball diari deu estar en aquesta línia. Com l’esquiador, que llisca per un pendent, i està sempre caient per poder avançar, conscient que si es para i s’alça és quan, de veritat, cau. Saber que la nostra carrera és de fons…

 

Saber que a ningú no li importa el que penses o el que sentis, sinó només l’obra final, aquella que està per sobre de tot. Saber que cal educar l’estómac (i no tant el cap com el cor). Perquè amb el cap es poden defensar els plantejaments més esbojarrats i perquè, de cor, quanta gent no s’enamora sinó de qui no toca. Però, que poques vegades l’estómac no se’ns regira davant els fems! És clar que “Peca tres vegades i pensaràs que és lícit”, com diu el proverbi jueu… Saber que no podem renunciar a la nostra consciència, perquè hi radica tot. “Un home s’ofega al mar, però l’home és més gran que el mar. Perquè l’home sap que mor i el mar no sap que el mata” (va dir en Pascal).

 

Saber que avui, a l’era de la informàtica i de la comunicació global, molta de la veritable saviesa es perd després de la cultura (quina paraula tan engolada, pronunciada per més d’un a qui s’omple la boca), així com quanta cultura es dilueix, després d’aquest excés d’informació a què ens sotmeten els mitjans, como deia en Thomas Eliot.. Perquè del que es tracta és de ser savis i no d’estar informats (i perquè allò de “posar-se vells” arriba amb els anys)…

 

Saber que, malgrat que l’hàbit fa el monjo (contra el que diu la dita popular), no cal vestir-se d’arquitecte per ser arquitectes. Que n’hi ha prou de sentir aquesta emoció primera i construir-la, que tot és més senzill del que sembla i, si no, dolent. I ser conscient que, precisament per això, tot es pot fer en avarques. Aquestes avarques que apareixen a la foto resumeixen l’essència del mediterrani i, potser, del nostre treball a l’estudi. Són les que sempre porto a l’estiu, fet que és motiu d’enveja de més d’algun dels meus clients que duien vestits i corbates en els calorosos dies dels nostres estius. Amb el desig que cada dia sigui de sol…

Publicacions similars
Octavio Mestre Arquitectos
Direcció

Passeig de Sant Joan 84, Pral. 1ª

08009. Barcelona, Espanya

Contacte

(+34) 934 577 338

(+34) 629 466 984

Copyright © 2024 Octavio Mestre Arquitectes Associats. Tots els drets reservats.