Casa a Tamariu

La casa es llegeix com un sol volum blanc que emergeix entre els pins i s’eleva sobre el paisatge.

La casa, projectada per a la pròpia família de l’arquitecte, en un terreny de gran pendent al costat del mar, aprofita al màxim la normativa per a, definint on situem cada vegada la planta baixa, organitzar la casa en quatre nivells, quan la normativa permet planta baixa i pis, sempre dintre de la volumetria que permet l’ordenança.

La casa és tot just un paral·lelepípede, un contenidor, un “cub que funcioni” segons va dir Le Corbusier, que té els dormitoris “enterrats” sota el gran volum que fa a la vegada de sala menjador i cuina (110 m² i gairebé cinc metres d’alçada lliure), perquè com digués de la Sota que hi ha més semblat a la mort sinó el dormir? Les parts baixes de la casa es folren d’acer cortén oxidat, pavimentant les terrasses d’aquest nivell amb quarsita també oxidada, per a emmascarar-les en el terreny i llegir la casa com aquest únic volum blanc, que surt i treu el cap pel paisatge, entre els pins. A dins de la sala, els troncs dels pins tallats vetllen com guardians de la memòria del lloc. Elles estaven primer de que nosaltres arribessin.