Museu de la Biosfera a Lanzarote

El projecte pretén integrar-se com una geoda en la trama.

No pot competir en volumetria amb els seus veïns, però sí sobrepassar-les en classe (la contenció i no parlar més del que toca són condició). Brillarà sota l’omnipresent sol de Canàries des de la seva rotunditat (la geometria té sempre alguna cosa de lluminosa). L’edifici proposa concentrar els accessos en un dels seus costats, unint ambdós carrers amb un passatge públic que salva el desnivell entre ambdues, mentre la mitgera es transforma en un jardí vegetal. A l’espai cobert, destinat als accessos, una llum d’aquari ho inundarà tot, mentre els peixos locals ens sobreneden (si els ocells sobrevolen), peixos que representaran la fauna marina de l’illa en tota la seva biodiversitat, (chernes, sards, llises, pejeverds i corballs). De l’altre costat, panells d’alumini extrusionat filtraran la llum per orificis, com si es tractés de les bombolles d’aquests mateixos peixos. L’edifici, així, esdevé símbol. Complir el programa i respondre a les necessitats, és com el valor al soldat, que se li suposa. El soterrani destinat a arxius, la planta baixa a museu, la primera a exposicions temporals i la segona (més baixa en alçada) a usos administratius, semblen encaixar dins d’una lògica de funcionament. L’edifici es retroba amb el cel a la coberta i un buit en la façana ens permet contemplar el mar en tota la seva amplitud, des de la terrassa del bar, a l’aire lliure. El futur és una ànsia d’horitzons. L’edifici no disposa d’aparcament propi per no afavorir l’ús del cotxe, ni esgota l’edificabilitat a la part posterior (prefereix integrar-se amb discreció). No és més ric qui més té sinó qui menys necessita. L’edifici pretén ser un exercici de coherència formal.