Si ens atenim al diccionari, gelosia seria un enreixat de fusta -o metàl·lic- a través del qual es pot veure, sense ser vist. I si acceptem la dissolució del concepte clàssic de façana (la façana entesa com a sèrie de buits practicats en un mur) res no hauria més modern que la gelosia. La gelosia, en la condició de doble pell superposada, ajuda a dissoldre el tancament i transfereix a la pell valors que abans van exercir l’estructura o la composició. Al marge que reconèixer la façana com una superposició de capes permet una multiplicitat de lectures, molt en la línia del que prediquessin, també al seu dia, els heroics pioners de la modernitat. La gelosia enriqueix la textura de les façanes, com un quadre o una laca japonesa s’enriqueixen, pinzellada a pinzellada; com la ceba creix, afegint una pell sobre una altra, o els troncs de fusta, anell a anell, cada any. I l’aspecte tàctil dels materials és també valor de la modernitat, un valor que ja la pintura va investigar als cinquanta i que, avui, altrament, continua viu en algunes maneres d’entendre l’arquitectura.

 

No obstant, i alhora, no hi ha res més tradicional que la gelosia. La gelosia és a la presó i al convent, a les xarpelleres del castell i als palaus dels socs àrabs. Darrere d’elles s’oculten, a voluntat o a contrapèl, el reu i la pregària del monjo, darrere d’elles es defensa la seguretat del soldat o la castedat d’una dona que no pot sortir al carrer, sinó que és coberta de vels -serà el vel certa tipologia de gelosia errant?-. La gelosia està als porticons blaus entreoberts de les cases de la Provença i a les cortines de Flandes, a les porxades de Santiago i a les solanes de les nostres velles masies catalanes, als carrers envelats de Sevilla a l’estiu i als porxos de tantes ciutats italianes de l’Edat Mitjana. El sol, filtrant-se entre les copes dels arbres, repeteix efectes semblants al de la gelosia. Potser, ben mirat, no hi hagi millor gelosia que un enramat de vinyes, carregat de raïm, a l’època de la verema. 

 

La gelosia fa un encès elogi de l’ombra, com a subtil mecanisme de realçar la llum. Perquè, en el fons, la llum és l’única cosa que ens queda. Els arquitectes construïm espais perquè els habiti la llum. Algú va dir un dia que l’arquitectura era «el joc savi i magnífic de volums sota la llum». I llum, més llum és quant Goethe va demanar en morir. Perquè morir és, simplement, no veure ja la llum. Jemaa El-Fna… Potser, la plaça més fascinant del món. 

Del pròleg del llibre. Edicions en Català /anglès, Francès / Anglès i Alemany / Anglès. 

El llibre recull 60 anys de vida de Llambi, el major especialista en lamel·les, treballant amb alguns dels més prestigiosos arquitectes, amb tota mena de materials.